Aixafaguitarres

Afortunadament, a la meva vida acadèmica i laboral només m’he trobat amb dos aixafaguitarres. Un era el meu professor de francès de secundària que em va dir que “si continuava així” (mai no vaig saber què volia dir “així”) mai no aconseguiria entrar a la meva carrera somniada. L’altre era un director d’una empresa on vaig treballar que em va dir que jo somreia massa i que per això mai ningú no em prendria seriosament a la feina. Tots dos vaticinis em van entrar per una orella i em van sortir per l’altra. El temps va demostrar que aquests dos senyors tan malastrucs s’equivocaven i vaig enviar-los a un racó ben amagat del meu cervell amb una etiqueta que posava “losers”.

Analitzant amb la perspectiva dels anys aquests perfils, hi ha aspectes comuns entre tots dos: eren professionals amb resultats mediocres, sensee autoritat a la seva comunitat i sense propòsit vinculat a allò que feien. Suposo que el professor s’hagués estimat més dedicar-se a la investigació (per exemple) i no tenia gens de ganes de filosofar sobre Baudelaire amb un grup d’adol.lescents. Suposo que el director s’hagués estimat més passar-se el dia muntant a cavall (per dir alguna cosa) i li feia una mandra enorme intentar mantenir-se al  capdavant d’una empresa de la qual havia de passar comptes a la família. Sigui com sigui, està clar que tots dos individus eren persones frustrades que, per un seguit de decisions personals, estaven allunyades del seu propòsit. Pot algú així exercir algun tipus d’influència positiva al seu equip? Quin tipus de manager por arribar a pensar que emetre afirmacions negatives és útil per a fer millorar a qui depèn d’ell o ella? I, pitjor encara, quant de mal provoquen aquests pseudomanagers a persones més fràgils que poden arribar a fer-los cas i boicotejar el seu futur personal i professional?

Tothom sap de determinats perfils que arriben a un lloc o posició de manager per motius molt arbitraris: perquè estaven allà, perquè no hi havia ningú més, perquè els uneix una relació d’amistat o parentiu amb algú, etc. Però això no és curiosament l’aspecte més greu de tot això, sinó els efectes devastadors que una persona sense vocació de manager i, per tant, sense vocació de servei, pot tenir a les personen que en depenen. Amb la vocació de servei ve inherentment la voluntat de dur les persones a la seva millor versió a través d’una projecció positiva, no d’una afirmació negativa i sentenciadora. La meva admirada Marva Collins va deixar molt clar a la seva obra i amb les seves accions que el reforç positiu i la confiança són essencials per a que les persones evolucionen i facin florir el millor de sí mateixes. Només els bons perfils de management són conscients del ple poder de les seves paraules i fests i del seu impacte a la seva comunitat o equip. Acompanyar les teves persones cap a la seva millor versió no és només un acte de servei, també de valentia. Hi ha vegades on haurem d’admetre que, pels motius que sigui, no serem capaços de fer evolucionar determinats perfils. Llavors ens haurem d’apartar, no sentenciar negativament i posar aquesta persona en mans d’un/a altre/a manager per a que continui creixent.

Certament, és molt difícil i poc probable que els mals líders (casualment, grans egòlatres) arribin a fer aquestes reflexions. Afortunadament, qui tindrà la darrera paraula per a fer cas o no als managers malastrucs seran les persones del seu equip. Així doncs, no us deixeu aixafar la guitarra.