Un de cada cinc CEOs presenta indicis de psicopatia. Així de clar ho explica un article de Forbes que vaig llegir fa poc. Em va semblar una dada tan esgarrifosa que vaig començar a fer una mica de recerca i vaig trobar un allau de papers, estudis i literatura sobre l’anomenada “psicopatia corporate”. La llista de comportaments vinculats a aquest transtorn de la personalitat és impactant: manca d’empatia, egocentrisme, absència de remordiments, manipulació, mentides, encant superficial, … A priori sembla que estem parlant del protagonista d’American Psycho, però la veritat és que aquesta llista també ens fa pensar ràpidament en algun cap que hem hagut de suportar en el passat. O que potser estem patint ara mateix.

Directament o indirectament, tots coneixem els estralls organitzacionals que els psicòpates corporate provoquen amb la seva gestió i com n’és, de devastador, el maltractament a les persones que treballen amb ells. Algunes desenvolupen síndrome d’Estocolom, altres pensen que els poden fer raonar (i moren intentant-ho), altres han d’acabar anant a teràpia, altres suporten silenciosament tot tipus de vexacions corporate (insults, amenaces, …) que les fan viure en un pànic i inseguretat constants mentre són a la feina. La trista realitat és que, si no hi ha una conducta delictiva que l’obligui, el psicòpata corporate no se sotmetrà a cap tipus de tractament ni de teràpia conductual. No canviarà. Això significa que lidiar amb un psicòpata corporate serà un desgast constant a tots els nivells per a totes aquelles persones que l’hagin de suportar. No hi ha salvació possible. De manera que l’unic remei és agafar la bossa i marxar. O, si un decideix que no té on anar i que ho pot resistir (la PNL és molt traïdora), és recomanable esquivar al màxim els psicòpates corporate i muntar-se la vida laboral de la manera més paral.lela possible (tot i que no estic segura si és gaire realista pensar que això pugui passar).

De tota manera, allò realment inquietant de la psicopatia corporate com a fenòmen és plantejar-se com hem pogut arribar a crear entorns organitzacionals on “créixer” o “fer carrera” estigui vinculat amb la manca d’empatia, la manipulació o l’absència de remordiments. Evidentment, en aquests entorns un psicòpata corporate es mourà com peix a l’aigua i sempre se n’en sortirà millor que ningú. La solució no és eliminar el psicòpates. De fet, els estudis diuen que 1 de cada 200 persones ho és. La solució és posar el focus a les organitzacions on no hi ha hipocresia ni por, on la manipulació i la manca d’empatia es denuncien i on no hi ha lloc per a la psicopatia corporate. Perquè aquestes organitzacions existeixen. Parlem-ne, visitem-les, coneguem quins sistemes implementen, parlem amb la seva gent, donem-los el micro, repliquem-les. Deixem de lloar i de donar premis marquetinians a les empreses que sabem que estan a mans de psicòpates corporate (perquè, al cap i a la fi, tots els coneixem). Si volem entorns psicològicament segurs i solucionar una de les principals causes de la mediocritat organitzacional, posem un cordó sanitari a la psicopatia corporate.

Cada any, al desembre tinc un esmorzar al calendari agendat amb molta previsió per a que no hi falti ningú. Els convidats som un grup d’amics que fa anys vam coincidir a la mateixa empresa i al mateix equip i, si bé ja fa molt que no treballem a aquell lloc, formem una comunitat que es manté a través del temps, de l’espai i de les carreres professionals de cadascun de nosaltres. Durant tot l’any estem units i en contacte, compartint projectes, recomanacions, informació, notícies, perfils i alguna xafarderia. En resum, continuem treballant plegats d’una manera o d’una altra i, quan ens retrobem físicament, és com si ens haguéssim vist la setmana passada. Allò que manté la nostra comunitat unida, activa i pròspera és que sempre parlem d’avui i de demà, però mai d’ahir. El passat és simplement l’espai temporal on ens vam conèixer, però no determina la nostra relació, que mira al futur des del present. La veritat és que és molt difícil construir una relació sostenible que s’alimenti principalment del passat i de narratives amb un deix nostàlgic.

Quan això ho veiem en clau empresarial, en algunes organitzacions detecto un comportament paradoxal: miren cap a ahir per a construir el seu avui i el seu demà. I quan dic “miren cap a ahir” no vull dir que reflexionin sobre el seu llegat i la seva essència, no. Vull dir que evoquen pràctiques nostàlgiques i recorren a velles glòries per a solucionar reptes del present i del futur. Amb aquesta idea en ment, treuen les teranyines a eines velles i modus operandi que van donar resultat fa vint o trenta anys. Obeeixen consellers externs que fa un parell de dècades ho van petar amb les seves empreses (ara tancades o venudes a un fons) i es dediquen a repetir els consells que els van funcionar llavors (molts d’aquests consells avui no es poden dur a la pràctica i alguns ni tan sols són legals, però aquests consellers atrotinats ni ho saben). Contracten proveïdors (recomanats per les velles glòries) que porten 40 anys fent el mateix i amb les mateixes eines i perspectives. I més pràctiques per l’estil. El resultat sempre és igual: estratègies i propostes amb una pàtina desfasada i rància que no aporten una solució real, pràctica i sostenible. Així doncs, al final, l’empresa es queda pitjor que com va començar: amb unes eines inservibles, havent malgastat els diners en consellers i experts obsolets i amb la gent desorientada (que és un veritable drama per al negoci).

No ens perdem en nostàlgies i confiem en la lògica: és impossible construir cap endavant si mirem cap enrere. Fem servir el nostre sentit comú i, si volem prosperar, mirem cap a avui i cap a demà, sense fer cas a les velles glòries.

S’acaba l’any i, ho mirem per on ho mirem, sembla que el món hagi embogit. Que vivim en un escenari amb reptes gegantins a tots els nivells ja ho sap tothom. Com decidim treballar amb aquests reptes té molt a veure amb la narrativa que decidim escoltar i adoptar. Sento com si estiguéssim en el punt més àlgid d’una tendència on la polarització i la confrontació són (o algú vol que siguin) la norma. La crispació que en resulta deixa la societat i les organitzacions desenfocades, atrapades en debats estèrils, paralitzades, sense esperança i temeroses d’allò que alguns diuen que passarà. Però és en aquests moments on, més que mai, cal deixar de preguntar coses al gpt de torn i utilizar un recurs humà preciós que totes les persones tenim: el pensament crític.

En Jim Dator diu que no hi ha un únic futur, sinó tants futurs com siguem capaços d’imaginar (moltes gràcies, Elisabet Rosselló). En un món on tot està trasbalsat i on allò més impensable pot passar (per bé o per mal) no té massa sentit escoltar prediccions, totes elles esbiaixades, que ens fan pensar que hi ha un futur predeterminat i inexorable que cal acceptar resignadament. De fet, el futur es construeix dia a dia, des del present. Es construeix a còpia de les petites accions quotidianes que duem a terme i que creiem que no tenen impacte perquè ens han fet pensar que nosaltres no som ningú i que allò que fem no importa. I tant que importa. Importa a quina xarxa decideixes participar i a quina no. Importa si decideixes compartir o no aquell comentari que reparteix hate tot i que a priori sembla un acudit graciós. Importa en què o en qui decideixes gastar els teus diners i el teu temps. Importa a qui decideixes donar el teu like i què implica fer-ho. És igual des de quin prisma ho veiem (treballador, ciutadà, veí, consumidor, usuari, …), les nostres petites accions van en un sentit o en un altre: o alimenten la bèstia que parla d’aquell futur predeterminat que algú ha decidit per nosaltres i que hem d’acceptar perquè no hi ha res més o ens fan teixir nous futurs possibles, on hi participem tots, perquè tots ocupem el nostre espai en aquest món.

Tenint en compte aquest escenari, el 2025 escullo continuar teixint nous futurs des de la meva parcel.la, de manera incansable, sense èpica però amb consistència. I celebro que cada dia, en el meu camí, em vaig trobant cada cop més persones conscients del moment clau en què vivim i que contribueixen a nivell social i organitzacional per a crear futurs millors per a tots i entre tots, futurs on ningú es quedi enrere. Perquè, al cap i a la fi, prosperar és això. Així doncs, us desitjo un pròsper 2025, comunitat shaker! Moltíssimes gràcies per construir el futur plegats!

Abans de l’estiu vaig viure la cara i la creu d’un procés de facturació amb dos clients. El client “cara” era nou i, abans de realitzar el servei, la persona que s’havia d’encarregar de gestionar la meva factura em va contactar, em va explicar el procés de facturació, es va disculpar perquè era molt complex i, amb una amabilitat exquisida, em va acompanyar, a través de diversos mails, durant tot el camí de donar-me d’alta com a proveïdora, amb totes les signatures i documents que calia. El client “creu” era un cas diferent: tenia pendent pagar-me una factura d’una sessió que havia realitzat feia mesos. En el seu moment, quan vaig enviar la factura mesos enrere, em van confirmar la recepció per mail i no em van demanar res més, de manera que vaig assumir que començaven les gestions per a pagar-la. Passats més de sis mesos, els vaig contactar per mail per a saber l’estat de la factura. La persona que a priori era la responsable de gestionar-la mai no em va contestar cap dels mails que li vaig enviar (un per setmana, durant diverses setmanes) i quan, preocupada pel ghosting que estava rebent, vaig contactar directament amb la persona que havia contractat el meu servei (que no era la mateixa que gestionava la factura), em va parlar de “temes amb processos interns” i ella mateixa es va encarregar de gestionar el  pagament tot seguint un procés paral.lel. Mai no vaig saber per què la factura no s’havia pagat en el termini adequat ni si jo hauria d’haver fet alguna altre tràmit. L’aprenentatge de tot plegat és que hi ha gent que fa que les coses passin MALGRAT els processos i  gent que, simplement, s’amaga darrere els processos i no es molesta a actuar (ni a respondre els mails dels proveïdors).

Tots ens hem queixat infinites vegades del processos i de les eines. Jo la primera. Segons Jung, tinc una tendència cap a l’extroversió i l’emoció que em fa sentir cert rebuig cap a tot allò procedimentat. Tanmateix, reconec que, arribat el moment, establir un procés o implementar una eina determinada pot ser de gran ajut a una organització. Però estarem tots d’acord que dissenyar bons processos o implementar eines i softwares realment útils i fàcils de fer servir és encara una de les assignatures pendents del complicat món corporate actual. Precisament per això no tinc gaire expectatives dels processos ni de les eines, pero sí que en tinc de les persones que els fan servir. Potser no tens opció a NO FER SERVIR aquell procés o eina, però sí que la tens de decidir com fer-lo servir o com anticipar-te als problemes per a que al final aconsegueixis un resultat positiu i que les coses tirin endavant. Quan veig persones que arronsen les espatlles i fan que les limitacions de processos i d’eines siguin la seva excusa per a que les coses no passin penso en el cost enorme, tant econòmic com reputacional, que representen per a la seva organització. I també penso que deu ser terrible pels companys treballar amb algú així.

Tal com estan les coses actualment, les organitzacions no haurien de permetre’s tenir persones que no fan servir el cervell mentre treballen i que pensen que la seva feina és cenyir-se al procés. Bé, tampoc haurien de permetre’s tenir processos mal dissenyats. Però això ja és un altre post.