Cada any, al desembre tinc un esmorzar al calendari agendat amb molta previsió per a que no hi falti ningú. Els convidats som un grup d’amics que fa anys vam coincidir a la mateixa empresa i al mateix equip i, si bé ja fa molt que no treballem a aquell lloc, formem una comunitat que es manté a través del temps, de l’espai i de les carreres professionals de cadascun de nosaltres. Durant tot l’any estem units i en contacte, compartint projectes, recomanacions, informació, notícies, perfils i alguna xafarderia. En resum, continuem treballant plegats d’una manera o d’una altra i, quan ens retrobem físicament, és com si ens haguéssim vist la setmana passada. Allò que manté la nostra comunitat unida, activa i pròspera és que sempre parlem d’avui i de demà, però mai d’ahir. El passat és simplement l’espai temporal on ens vam conèixer, però no determina la nostra relació, que mira al futur des del present. La veritat és que és molt difícil construir una relació sostenible que s’alimenti principalment del passat i de narratives amb un deix nostàlgic.
Quan això ho veiem en clau empresarial, en algunes organitzacions detecto un comportament paradoxal: miren cap a ahir per a construir el seu avui i el seu demà. I quan dic “miren cap a ahir” no vull dir que reflexionin sobre el seu llegat i la seva essència, no. Vull dir que evoquen pràctiques nostàlgiques i recorren a velles glòries per a solucionar reptes del present i del futur. Amb aquesta idea en ment, treuen les teranyines a eines velles i modus operandi que van donar resultat fa vint o trenta anys. Obeeixen consellers externs que fa un parell de dècades ho van petar amb les seves empreses (ara tancades o venudes a un fons) i es dediquen a repetir els consells que els van funcionar llavors (molts d’aquests consells avui no es poden dur a la pràctica i alguns ni tan sols són legals, però aquests consellers atrotinats ni ho saben). Contracten proveïdors (recomanats per les velles glòries) que porten 40 anys fent el mateix i amb les mateixes eines i perspectives. I més pràctiques per l’estil. El resultat sempre és igual: estratègies i propostes amb una pàtina desfasada i rància que no aporten una solució real, pràctica i sostenible. Així doncs, al final, l’empresa es queda pitjor que com va començar: amb unes eines inservibles, havent malgastat els diners en consellers i experts obsolets i amb la gent desorientada (que és un veritable drama per al negoci).
No ens perdem en nostàlgies i confiem en la lògica: és impossible construir cap endavant si mirem cap enrere. Fem servir el nostre sentit comú i, si volem prosperar, mirem cap a avui i cap a demà, sense fer cas a les velles glòries.
