Vida nova (sense foc nou)

Aquest dies estic veient Pose, una sèrie meravellosa ambientada a New York a finals dels 80. Explica com una comunitat en clar risc d’exclusió decideix crear el seu propi entorn social i cultural, conscients que el model social imperant d’aquell moment els rebutja sistemàticament. Tots dos universos viuen en paral.lel, sense arribar a barrejar-se mai. Avui, aquell petit reducte gairebé clandestí ha evolucionat fins a esdevenir una de les comunitats més determinants quan parlem de diversitat i inclusió i representa un corrent molt influent dins de l’àmbit cultural i d’estil de vida. I és que, quan parlem d’evolucionar (a qualsevol nivell), gairebé sempre pensem que allò nou només es pot construir enderrocant allò vell (la típica dita “foc nou, vida nova”). Tanmateix, sovint és mil vegades més efectiu enfocar les energies a crear quelcom nou des de zero, sense perdre el temps intentant convèncer qui es resisteix i s’aferra a allò antic (que generalment és obsolet, decadent, corrupte o una barreja de tot). Dit d’una altra manera, centrem-nos a crear vida nova i ignorem allò antic, no cal perdre temps ni energia calant-hi foc.

Estils, eines o procedimients de temps passats continuen encastats al cor d’una gran quantitat d’organitzacions i d’institucions. Dia rere dia ens exclamem davant de maneres de treballar, comunicar o, simplement, de comportar-se que fa temps que haurien d’haver desaparegut o, si més no, haurien de provocar un rebuig unànime de tota la comunitat, sense excepció. I dia rere dia continuem veient com en alguns casos aquests comportaments es justifiquen, es minimitzen, queden solucionats amb un pegat o, simplement, es passen per alt. La reacció instantània és rebel.lar-se, apel.lar a la raó, a la lògica, a la legalitat, … Sovint només obtenim la clàssica foto de la lluita d’allò que és nou contra allò que és vell (habitualment en posició de poder), s’obre un debat on opina tothom, es crea confusió, tot es difumina i la cosa queda tal com estava. I això és el principi de la deriva (o de la no-evolució). 

Fer créixer llavors a terrenys castigats és extremadament complicat. Com a màxim, aconseguirem que algun brot verd tregui el nas tímidament per a morir passades unes hores, devastat per les condicions adverses. Val la pena deixar d’invertir en aquest terreny ingrat que ens deixarà sense forces i sense recursos. Busquem un altre lloc amb millors condicions per a que les llavors puguin brotar ràpidament i créixer sanes i fortes. Potser aquest nou terreny no és tan gran com l’antic o potser està més lluny. Però tenim la certesa que allà podrem treballar tranquil.lament per a cultivar el nostre jardí.

El famós cas de la RFEF i el futbol femení n’és un clar exemple. Les evidències ens demostren que, per determinats motius, la RFEF és una institució el marc de la qual és oposat a allò que representa el futbol femení. Així doncs, més que perdre el temps intentant solucionar allò que no és solucionable, tindria sentit invertir el temps i les energies a crear una federació de futbol femení que no tingués res a veure amb la RFEF i el seu modus operandi.

A aquestes alçades del segle XXI no estem per a anar malgastant energies en temes que el temps ens demostra que no tenen solució possible. Per a crear quelcom des de zero només necessitem la gent que vulgui crear aquest quelcom. Deixem enrere la gent que no vol construir res i comencem, que ja fem tard. No perdem el temps fent foc, invertim-lo fent vida nova.

No Comments

Post a Comment

Uneix-te a la 
COMUNITAT SHAKER
Estaré encantada de mantenir-te al dia!
APUNTA'T
close-link