Fa unes setmanes, estava sopant amb persones molt estimades amb qui vaig coincidir al mateix equip-community a la meva darrera etapa corporate. Fa més de dos anys que ens vàrem dissoldre com a equip “formal”. Cap de nosaltres està ja a l’empresa on vàrem coincidir. Però mantenim els mateixos canals i freqüència de comunicació, estem al dia de tot el que fem, filosofem i compartim igual i mantenim els mateixos codis d’equip. Tots ells ocupen ara posicions d ‘HRD a empreses referents dels seus sectors i estan creant els seus equips-community. I, parlant amb perspectiva de la nostra etapa junts a aquella empresa, vàrem arribar a una conclusió: la força dels equips-community depèn només de les persones que els formen, perquè continuen vius i treballen junts encara que no estiguin a la mateixa organització.
Durant la meva vida professional, tant corporate com emprenedora, he tingut el plaer de formar part d’aquest tipus d’equips i, per mi, és addictiu. Els equips-community estan units per un propòsit comú que es converteix en leitmotiv de l’univers que crearan. Els perfils que els integren són diversos, vénen de trajectòries professionals diferents, viuen a ciutats o països diferents i fins i tot tenen plantejaments polítics diferents … Però els mou una convicció profunda en la causa que els uneix i la voluntat i la capacitat de fer que les coses passin. No necessiten un líder (quina paraula tan sobreutilitzada!) perquè funcionen com un organisme que s’auto-regula i gestiona naturalment. Pot ser que algú de l’equip assumeixi el rol de rostre visible, però sempre serà això, la veu pública de l’equip. No existeix dinàmica, llibre ni curs per a construir un equip-community. Només necessitem persones amb un propòsit comú.
Els equips-community creen, efectivament, un moviment sostenible. Amb un llenguatge propi, amb un codi, amb un estil de treball i amb uns resultats. I, allò que fa gran aquest tipus d’equips és la generositat amb què contribueixen en intern, s’obren i comparteixen el fruit de la seva feina amb la resta, tot ampliant la comunitat. Perquè allò que caracteritza per damunt de tot un equip-community és la capacitat de construir en positiu. A la immensa majoria de casos, el seu entusiasme s’encomana i aconsegueixen fer un “click” a la organització.
Però també és cert que, en algunes ocasions (per sort, ben poques), hi ha canvis a l’entorn on treballa l’equip-community. Hi apareixen interessos diferents o maneres de fer contràries a la filosofia que representa el seu propòsit. Per incongruent que pugui semblar en el segle XXI, les organitzacions tenen dret a involucionar si de cop i volta ho consideren necessari (encara no tinc gaire clar per què ho fan, però és evident que passa):
I aquí també succeeix quelcom igualment grandiós. Els integrants de l’ equip-community, fidels al seu propòsit, honestos, autèntics i genuïns, van abandonant paulatinament aquell entorn. És un acte valent i imprescindible, perquè no ser honest amb un mateix significa perdre la teva autenticitat. I, si no ets autèntic amb tu mateix no pots construir res en positiu, que és una força que preval a quedar-se a una organització els principis de la qual no comparteixes. Així doncs, s’enduen amb ells el seu savoir faire perquè els pertany a ells, no a la organització (que ha actuat de simple decorat). I la organització, sense aquestes persones, perdrà aquelles best practices que van portar tan bons resultats. Però és el que la organització ha escollit.
Com no pot ser d’una altra manera, quan els integrants de l’ equip-community arribin a un altre entorn, junts o per separat, connectaran amb altres persones que comparteixen el seu propòsit i es generarà un nou equip-community. D’aquesta manera es va creant una xarxa amb punts infinits. Perquè, a més a més de l ‘impuls creatiu, el propòsit proporciona una resiliència que manté l’entusiasme intacte. I així és com, dia a dia, sense mirar enrere i gaudint de les noves persones que pugen al tren, els equips community aconsegueixen anar canviant el vell status quo.
