La productivitat és del segle XX

Aquest matí llegia horroritzada aquest article (gràcies, Eduard Scott!) on s’explica que, en una paranoia per a controlar la productivitat, Espanya és el país europeu on més empreses tenen instal.lats softwares de vigilància per a monitoritzar els seus empleats (i faig servir deliberadament aquesta nomenclatura del segle XX) quan estan tele-treballant. Un esfereïdor 40% de les empreses espanyoles inverteix en aquest tipus de software. Suposo que, en el fons, totes i cadascuna d’aquestes empreses són conscients que una gran majoria dels seus empleats, alhora, inverteix en software que els permet automatitzar els moviments del seu ratolí i enganyar l’algoritme corporate. Tu penses que em controles i jo t’enganyo. Això és el que passa quan intentem mantenir, sigui com sigui, models del segle XX en entorns del segle XXI.

La productivitat era un dels KPIs estrella del segle passat, quan el model imperant era el de la societat productiva. En aquell context les persones eren precisament això, recursos productius, i calia medir-los com a tal  (tot creant disfuncions com les que origina, per exemple, una eina tan arcaica com l’avaluació de l’acompliment, com explico aquí ). A aquestes alçades de la pel.lícula dubto que algú sigui tan innocent com per a pensar que la productivitat és una bona mètrica per a aconseguir més implicació i compromís per part del client intern d’una organització. Més aviat genera l’efecte contrari. No vull dir que la productivitat com a dada hagi de desparèixer dels dashboards de les organitzacions, però al 2023 hauríem de ser conscients que la productivitat és una conseqüència, no un objectiu. M’explicaré.

El 1958, el psicòleg Eric Berne defensava a la seva teoria de l’Anàlisi Transaccional que tots els éssers humans neixem amb la capacitat de pensar. L’ús d’aquesta capacitat ens permet avançar cap a l’autonomia i la resolució de problemes en comptes d’evadir-nos i quedar-nos ancorats en la passivitat. En aquest context, les interaccions socials de l’ésser humà són essencials per a determinar quin tipus de comportament estem adoptant (i, per tant, com actuem). A la seva teoria, Berne identificava 3 rols comportamentals principals dins les nostres interaccions: el rol de pare (o mare), el rol d’adult i el rol d’infant. Depenent del rol que adoptes a la teva interacció, despertes un rol concret al teu interlocutor. Si el teu rol és el de pare o mare (vigilant, que dóna permís o no per a fer les coses, protector en el millor dels casos), despertes el rol d’infant en l’altre persona (irresponsable, que no és val per sí mateix, voluble) i a l’inrevés. Les accions generades desemboquen en relacions de dependència. Si el teu rol és el d’adult (responsable, empoderat, estable), despertes el rol d’adult en el teu interlocutor, creant una relació basada en la maduresa.

El segle XX ha estat testimoni de grans relacions pare/mare-infant quan parlem d’interacció empresa-empleat. Relacions hipercontroladores en el pitjor del casos, paternalistes en el millor escenari, però sempre abocades al mateix resultat: empleats dependents i que no exerceixen la iniciativa, que queda bloquejada pel propi sistema. Tenint en compte que, de manera natural, l’ésser humà neix amb la capacitat de pensar, prendre les seves pròpies decisions i actuar en conseqüència, veiem que el model organitzacional de societat productiva en realitat inhibeix un tret netament humà tot creant un mantra devastador: les persones no pensen i actúen, les persones produeixen (tots hem sentit frases com “no et pago per pensar”). I aquest és el moll de l’os d’aquest tema.

Ni la tecnologia és de per sí alliberadora ni la digitalització modernitza necessàriament  maneres de treballar. Dit d’una altra manera, crear i implementar softwares de vigilància per a mesurar la productivitat i impedir que els empleats s’escapin de treballar només perllonga models antics de treball amb noves eines. El problema continua essent idèntic a fa cinquanta anys, amb la diferència que l’entorn ja no és el mateix. Sens dubte, la solució és molt més fàcil i directa: en comptes de crear una relació entre progenitors (vigilants) i infants (vigilats), establim relacions d’adult a adult entre organització i client intern (que és qui, al cap i a la fí, crea aquesta organització). Aïllem qui vulgui jugar a ser big brother i dediquem-nos a allò que és important: fer prosperar i progressar organitzacions i societat, contribuint cadascú des de la seva àrea d’expertise.

Amants de la productivitat com a mètrica estrella, si us plau, treieu-vos la bena dels ulls. Recordeu que l’ésser humà és un ésser pensant, encara que ho intenteu evitar. A cada sistema de vigilància que us inventeu (encara que sigui tech), el vostre interlocutor se n’inventarà un per a burlar-lo (igualment tech). És molt millor utilitzar les nostres poderoses ments creatives en quelcom més edificant i útil que jugar al gat i a la rata a les empreses, creieu-me.