Eren les 12 de la nit a Shanghai i jo estava asseguda a la meva habitació d’hotel amb el telèfon a l’orella en una conferència a 3: a una banda hi havia la persona del meu equip basada a USA, parlant des de Nova York, on eren les 12 del migdia. A l’altra banda hi havia el nostre especialista de compensació des de la central de Barcelona, on eren les 5 de la tarda. Parlàvem dels salaris dels nostres equips de venda a Paris. En moments com aquest, te n’adones que, avui, el món és més petit que fa vint anys. O, més ben dit, que les distàncies físiques son cada vegada més salvables. Segurament molts de vosaltres que esteu llegint aquest post (i esteu a zona CET) heu fet aquest matí una videoconferència amb els vostres proveïdors a Delhi o esteu esperant que siguin les 16h30 per a trucar a les vostres oficines de Mèxic, oi?
L’escenari internacional ha format part de la meva vida des que vaig començar a treballar i he tingut l’honor de viure en primera persona el fenòmen que s’ha anomenat “Internacionalització”. En els darrers vint anys, les empreses s’han llançat a la conquesta de mercats exteriors (alguns sectors més que d’altres). La selecció d’estudis, teories i conferències que en parlen és enorme i, certament, hi ha molts especialistes en el tema.
Tanmateix, he de confessar que, quan treballes amb un equip de 20 nacionalitats diferents i el teu dia a dia consisteix a crear i implementar projectes de recursos humans a 50 països dels cinc continents, no t’atures a pensar en el concepte “Internacionalització”, ni tan sols penses que estàs contribuint a l’existència d’aquest fenomen tan estudiat. Perquè, en realitat, la internacionalització no és un fenomen. És pura interacció humana.
Sempre m’ha resultat molt curiós veure que, quan les persones estem en mode “business”, sovint ens entossudim a adaptar-nos a un codi suposadament professional que, en comptes d’apropar la gent, l’allunya. Si ho pensem bé, quan estem en mode “vacances” o “after work”, ens resulta molt més fàcil connectar amb persones que pertanyen a altres realitats. I el motiu és perquè el connector que triem en aquest altre registre són uns determinats valors que, normalment, ignorem dins l’àmbit professional. Són valors genuïnament humans, universalment compartits per a qualsevol nacionalitat o edat i que van més enllà de tota cultura o religió. Durant tots aquests anys, he fet d’aquests valors la meva principal eina de feina. M’han permès crear relacions sòlides que han desembocat en grans resultats i en indicadors en verd.
La meva humil experiència m’ha demostrat que el core value més poderós, ressonant i compartit per tot ésser humà és l’acceptació i el gust per allò que és positiu. A tothom li agrada treballar amb algú que somriu, amb algú que té expectatives positives pel que fa a l’altre. Riure i gaudir és un dels aspectes més humans que hi ha. Positivisme no significa viure allunyat de la realitat. Tots som conscients que ens trobarem situacions complicades i obstacles a l’execució de qualsevol projecte. Però a tots ens agrada que la persona amb qui treballes, tot i ser conscient de la relativa gravetat del tema, et digui: “Ho solucionarem, ja ho veuràs”. I que, amb aquest esperit positiu, es trobi la solució. És precisament aquest esperit positiu (insisteixo), aquest valor tan humà, el que suma, uneix i aporta resultats (recordem que el signe “+” simbolitza, a més a més d’allò positiu, la suma).
Tots trobarem lògic aquest raonament però, malhauradament, a determinades mentalitats empresarials, l’esperit positiu és encara quelcom disruptiu. Una persona que somriu no és “professional”. I, en nom d’aquesta “professionalitat”, deixem de costat la nostra vessant humana i ens llancem a veure quina teoria trobem per a triomfar demà a la reunió amb aquells clients russos. I, paradoxalment, després d’un dia de reunions tenses (com estableix el guió “professional”), aquesta mateixa gent porten a sopar els clients russos per, en un ambient relaxat, tancar aquella operació. I jo em pregunto: per què no creem aquest ambient més favorable a l’entesa humana des del principi, quan estem a un escenari “professional”?
Així doncs, deixem anar la cotilla del nostre “jo professional” i abracem els core values com a nou business code. Apliquem la Humanització a les nostres operacions globals! Els KPIs de les vostres empreses ho agrairan. I el pressupost per a sopars també.
