El 7 d’octubre vaig assistir a la III International HR Conference que se celebrava a Barcelona amb el leitmotiv “The Future of Work”. Ponents de diferents disciplines i nacionalitats parlaven sobre el xoc generacional, els drons, els nous estils organitzatius i, en resum, de tot allò que el mercat laboral ens té preparat els propers anys fins la nova data clau, el 2020.
He de confessar que no estava en el meu millor estat d’ànim. L’any anterior jo havia estat una de les ponents de la conferència i, 365 dies després, acabava de desvincular-me de l’empresa que vaig representar i per a la qual vaig estar treballant quinze anys. Algunes de les persones que hi eren l’any passat em van reconèixer i es quedaven parades quan els explicava que ja no treballava per aquella organització. Una sensació molt estranya. El cas és que jo sabia molt bé on volia anar després d’aquella desvinculació, però abans de la conferència no tenia gaire clar com fer-ho. Em vaig asseure a la butaca amb curiositat per a veure si podria aprendre alguna cosa útil per a la meva nova situació.
Varen començar les ponències: Directors d’HR, professors de business school internacionals, estudiosos i gurús d’estratègies d’innovació … Tot perfils molt interessants i molt políticament correctes. Fins que un jove CEO de 21 anys es va plantar a l’escenari. Es deia Pablo González i, amb la desimboltura que dóna la convicció, va explicar el projecte de la seva organització, una plataforma dedicada a descobrir i reforçar els joves talents.
He de dir-vos que tots aquests anys he estat treballant al sector fast fashion. Em sento més còmoda envoltada de gent de 20 anys que de 40. És a dir, no sóc una persona que visqui a un món de seniors … Però, tot i així, les paraules d’aquest emprenedor em van fer pensar més que totes les teories de la institució més prestigiosa. I, comparat amb el seu missatge senzill i contundent (“No us molesteu a buscar els joves talents per a les vostres velles organitzacions. Senzillament, no ens interessen”), les paraules científiques de gurús parlant d’innovació em varen semblar com les organitzacions tradicionals: correctes però sense empenta.
Així doncs, el meu paradigma va canviar radicalment a la sessió de reverse mentoring més accelerada de la història (l’speech va durar 20 minuts) i és així com jo, als 42 anys, vaig decidir que seria millennial!
Des de llavors m’he aplicat a fons i he picat pedra per a trencar qualsevol mur que em quedés de Generació Y que portava molts anys dins el mateix entorn (bé, no ho he llençat tot. M’he quedat amb les coses bones de la meva generació!). Ésser freelance em sembla la manera més interessant de fer networking col.laboratiu. Aprenc de realitats que a la meva vida anterior em passaven totalment per alt. Comparteixo els coneixements de la meva vida professional passada amb gent que se m’acosta per LinkedIn. I he descobert que les organitzacions de les quals els col.laboradors i ambaixadors (ja no dic empleats) són individus amb grans marques personals (i no persones mimetitzades amb una empresa) seran les organitzacions que pujaran al podi abans que arribem a dir “2020”. Quin gran invent, el reverse mentoring.
