Era agost del 2011 i jo era a Washington per temes acadèmics. Una nit, amb uns quants companys de classe, vàrem agafar un taxi per a anar a sopar. Anàvem comentant una de les sessions del dia que parlava d’entrepreneurship. Tots érem europeus i debatiem les percepcions del concepte als nostres països. El conductor del taxi, un home molt eixerit d’uns cinquanta anys, va entrar a la conversa desenfadadament i ens va explicar la seva història. I el que ens va explicar va ser molt més revelador que el que ens havia exposat el professor (fantàstic, per cert) aquell matí. “Jo tenia una llibreria a Georgetown”, va començar. “Era el somni de la meva vida”. En aquella llibreria va passar uns anys meravellosos tot recomanant llibres als seus clients i, de cop i volta, van aparèixer al mercat els Ebooks. “Vaig veure com el meu negoci començava a perdre, a perdre … Fins que vaig haver de tancar”. Ens vàrem quedar silenciosos i preparats per a continuar la conversa tot parlant sobre com n’és, de fatídic, que els negocis es vegin obligats a tancar. Però el conductor, amb un somriure, va continuar amb la seva historia: “Vaig tancar la llibreria i em vaig preguntar: Què m’agrada fer? Què faig bé?. Com que m’agrada molt conduir, vaig decidir fer-me taxista. I vaig pensar: Què caram! Si no pots contra ells, uneix-t’hi! I vaig decidir també fer-me professor d’Ipad. Avui sóc tan feliç com quan tenia la llibreria. M’encanta connectar amb els meus passatgers al taxi i ensenyar les iaies del meu barri a fer facetime amb els seus néts amb l’Ipad”. Ens vàrem quedar muts davant la gran lliçó que ens acabava de donar aquell home de Virginia del Nord. I aquella historia porta ressonant al meu cap desde llavors.
Fa uns anys, es parlava dels famosos entorns VUCA (Volatility, Uncertainty, Complexity and Ambiguity) com el new normal. I, efectivament, ha estat així. Fa uns mesos, sóc més conscient que mai de la volatilitat i del canvi i del valor tremendament positiu que ambdós valors representen. Les generacions canvien. Les societats canvien. Per tant, l’status quo i la manera com s’estructuren les organitzacions ha de canviar també. Si d’aquí 15 anys el 65% de les criatures que avui ténen entre 6 i 9 anys estaran treballant a feines que avui encara no existeixen, més val que tots comencem a fluir amb els temps i deixem de pensar en el passat, l’status o en com s’han fet sempre les coses.
El concepte entrepreneurship em sembla una manera més que interessant d’abraçar aquest new normal. De la mateixa manera que, al seu moment, em va fascinar el conductor professor d’Ipad, estic descobrint infinitat de professionals que han fet de la seva passió la seva proposta de valor i s’han redissenyat sense haver de partir de zero. Simplement, han reformulat la seva oferta tot adaptant-la als nous temps o a la seva nova situació. D’aquesta manera, un periodista sense diari es converteix en un influencer amb el seu blog, un ex recursos humans es reinventa com a CV advisor o un antic director d’una cadena hotelera és ara consultor de customer experience per a boutique hotels. La capacitat d’observar, analitzar, adaptar-se i assumir riscs està a la natura humana i, tot i que algunes generacions a determinats països no hem estat entrenades per a esdevenir emprenedors, cada cop és més evident que un contracte fix pot ser tan volàtil com un projecte freelance. Benvinguts al new normal! I benvinguts al new me!
Redissenyar-se és quelcom intrínsec al pensament emprenedor que pot desenvolupar-se tan dins com fora de l’empresa. Les noves organitzacions valoren la intrapreneurship dels seus col.laboradors com una nova competència. Els intrapreneurs aporten a l’estructura empresarial el múscul, l’autonomia i la contribució que caracteritza l’emprenedor. En temps de canvi, el futur d’una organització monolítica, que funciona per inercia, amb un status quo molt marcat, on les aportacions dels col.laboradors no són gaire valorades i on cadascú està aferrat a la seva cadira, serà incert. A estructures empresarials més lleugeres, on un cap és un player, amb col.laboradors disposats a proposar idees que sacsegin positivament l’organització (és a dir, més disruptius i més avesats a innovar) i acostumats a estar “fora de la capsa”, les probabilitats de surfejar exitosament seran molt més altes.
Així doncs, com a professional o com a organització, em redissenyo, ergo existeixo. I segur que quan ens mirem al mirall després del canvi ens agradarem més.
