Empatx de performance

L’altre dia parlava amb una empresa que es dedica al món dels robots col.laboratius, és a dir, màquines que treballen al costat d’éssers humans. Els robots s’encarreguen de les tasques repetitives (aquelles que es mesuren com “performance”) mentre que les persones s’encarreguen d’aquelles tasques que aporten valor i que només els humans podem fer, és a dir, contribuir. El combo perfecte. És per això que cada cop que es fan servir indicadors merament productius com “acompliment”, “performance” o “rendiment” per a avaluar o com a base de models de desenvolupament de persones un calfred em recorre l’esquena.

Aquests conceptes, íntimament relacionats amb l’organització productiva del segle XX, on els éssers humans eren “recursos” (com una màquina qualsevol) s’entossudeixen a reduir l’individu a un número, xifra o percentatge, com si la persona fos els seus resultats numèrics. El món de l’esport i la seva idea d’ “alt rendiment” aplicada a equips tampoc no fa un gran favor per a evolucionar el model. La veritat és que resulta prou difícil resistir-se a l’èpica dels resultats gloriosos de venerats esportistes. S’utilitzen les seves gestes (que fins i tot es repostegen a LinkedIn) per a establir paral.lelismes amb actituds a posar en pràctica a l’empresa (qui estigui lliure de pecat, que llanci la primera pedra).  Però, si som sincers, ni l’entorn laboral és un terreny de joc ni les persones es poden jutjar en tota la seva dimensió pel seu rendiment.

Les persones no “rendim”. Les persones CONTRIBUÏM mitjançant accions no vinculades a dades productives i que estan relacionades, per exemple, amb com formem la cultura de l’organització tot partint del propòsit, la petjada difícil de mesurar numèricament que deixem als equips amb qui treballem, la narrativa que teixim quan donem la benvinguda a una persona nova, com acompanyem algú que està aprenent o algú que deixa la nostra empresa, les relacions de confiança que establim amb la nostra comunitat, … Diguem que l’ésser humà és massa complex, divers i ric en matisos com per a resignar-nos a fer servir una simple mètrica com a factor per a determinar si som bons o dolents en allò que fem, adequats o no adequats per a una posició o rol. No és que li tregui mèrit a gols, cistelles o sets guanyats. Però el desenvolupament personal i professional no és quelcom que passi en dues hores, com un partit. En un concepte de tan llarg recorregut com és la vida professional (tenint en compte, a més a més, que cada cop ens jubilarem més tard) la persona és molt més que la seva productivitat, les vendes que genera o com n’és, d’eficient, retallant despeses en comparació a l’any passat.

Ens escandalitzem quan sentim parlar de la Gran Renúncia. Obrim debats sobre l’experiència dels treballadors, parlem de com ha de ser la nostra marca empleadora (“empleadora”, un altre concepte del segle XX) i invertim en campanyes internes cercant l’efecte wow. Però ens oblidem d’allò que és essencial: una de les coses que causa més desafecció a les persones és sentir que som un número, de manera que no fem servir un número per a definir-nos, si us plau. Dit d’una altra manera, mentre processos com la sempiterna avaluació de l’acompliment (que es va inventar el segle passat) continuï essent l’eix de l’estratègia de desenvolupament d’una organització, aquesta organització fallarà una vegada i una altra a la seva missió (si la té realment) de desenvolupar la seva gent. Desenvolupar no va d’avaluar el teu acompliment amb una xifra, sinó de conversar sobre com estàs contribuint amb fets i comportaments.

Curiosament, els mateixos que es dediquen a inventar històries de terror dient que els robots ens pisparan la feina són aquells que s’entossudeixen a continuar valorant les persones per la seva performance i el seu acompliment. Tant de bo un robot els reemplaci ben aviat.

No Comments

Post a Comment

Uneix-te a la 
COMUNITAT SHAKER
Estaré encantada de mantenir-te al dia!
APUNTA'T
close-link