Armari càpsula

Quan vaig emprendre, una de les primeres coses que vaig fer va ser donar més de dos terços del meu armari. Després de  més de 20 anys treballant al món de la moda, tenia roba de tot tipus, per a totes les ocasions, en tots els estampats i teixits imaginables. Fer-me la maleta a la meva época corporate (cosa que feia cada semana) era un veritable maldecap: conjuntar complements, no repetir peces, posar només roba de la col.lecció actual, … Però quan vaig començar a viatjar com a emprenedora tot va canviar. La major part d’aquella roba anava quedant al fons de l’armari i les peces que rotaven sense parar cada setmana (perquè, al final, viatjo igual però amb una altra dinàmica) eren les bàsiques i essencials, les que combinen amb tot, les que serveixen per a anar de l’avió a una sessió, les que estan impecables sense planxa. Vaig abraçar el concepte “armari càpsula” alegrement, convençuda que allò del “menys és més” és essencial per a avançar a bon ritme. I penso sovint en el meu armari càpsula quan veig l’entramat caòtic de processos, procediments i eines que hi ha a bona part de les organitzacions.

Quants processos o eines ens fan servei realment en el dia a dia dins la nostra empresa? Curiosament, la setmana passada preguntava a una sala plena de gent que dirigeix equips de HR si tornarien a implementar un famós software que gairebé tothom té a la seva organització i, com una sola veu, em van respondre que no. Els armaris de moltes empreses són fins i tot més complexes que el de la meva època corporate: eines sofisticades que han necessitat anys d’implementació i de les quals se n’aprofita un 30%, processos que algú va crear fa segles i que ningú no entén per què encara es fan servir, software comprat aquí i allà per a solucionar temes que l’eina sofisticada no resol, llicències d’un SaaS que es va fer servir només quan algú va voler implementar agile, … Hi ha un nivell altíssim de síndrome de Diògenes empresarial pel que fa a eines i processos, cosa que sovint degenera en un entorpiment (fins i tot paràlisi) operatiu (i de negoci) important.

La solució és senzilla: obrir l’armari i preguntar quin benefici aporta cada software, cada eina i cada procediment. Per què es va crear o comprar, per a quin usuari final i a qui facilita la feina. Si algú va cear un procediment sense conèixer la realitat del seu usuari final, perill. Si una eina es va comprar perquè algú la feia servir a la seva feina d’abans, perill. Si un software es va instal.lar perquè el tenien a l’empresa del costat, perill. Sovint veurem que, per a escapolir-nos d’aquest armari tan feixuc, acabem utilitzant solucions més simples, més accessibles, més quotidianes. Aquestes són les eines que haurien de configurar en realitat el veritable armari càpsula de l’empresa.

Així doncs, no cal procrastinar-ho més. Desempalleguem-nos d’allò que no ens fa servei i ens fa anar més a poc a poc. De fet, fa molt de temps que volem fer-ho.

No Comments

Post a Comment

Uneix-te a la 
COMUNITAT SHAKER
Estaré encantada de mantenir-te al dia!
APUNTA'T
close-link