Perfils de cartró pedra

Fa uns dies, en un grup de whatsapp que tinc amb amics que vam ser companys de feina, rèiem d’un post que va penjar a LinkedIn una persona que havia treballat amb nosaltres i que mai no va destacar per ser, diguem, un exemple d’allò que pensem que ha de ser una professional de l’àrea de persones. Precisament, li havien donat un “premi” de recursos humans i tota la publicació era pur postureig: des del text (que semblava escrit pel departament de comunicació) fins la foto, tot passant pel premi mateix (quina mania, anomenar “premi” a allò que en realitat és publicitat pagada). Aquell post tan poc autèntic de cop i volta em va fer pensar als programes de reformes on les parets de les cases són d’un material que cau fàcilment amb un cop de martell i vaig pensar: de què serveix realment tenir un perfil de cartró pedra a una xarxa com LinkedIn?

Està clar que a les xarxes tots venim a oferir la nostra millor versió, només faltaria. De fet, aprecio moltíssim que les persones gestionin els seus perfils de LinkedIn amb cura, que facin una bona tria de la foto, que escriguin un bon resum i que facin un seguiment en primera persona (en la generació de textos i continguts, en l’atorgació i respostes de likes …). Però una cosa és aplicar-te per a tenir un bon perfil (i hi ha professionals impecables que t’ajuden i ensenyen a fer-ho) i una altra molt diferent és “delegar” el teu perfil, un tret molt típic dels perfils de cartró pedra. M’explicaré amb una metàfora.

LinkedIn és, ara més que mai, com la plaça del poble. Està obert a tothom i tothom pot passejar-hi, saludar la gent que també hi passegen, decidir si ens aturem a xerrar o prendre un cafè amb algú i establir relacions més enllà de saludar-nos. Hi ha uns codis de conducta prou ben definits i que generalment es respecten. És normal que per a sortir a la plaça decidim mudar-nos i sortir de la millor manera possible, però sempre essent nosaltres mateixos/es. No té cap sentit fer sortir una altra persona a passejar per nosaltres i encara menys fer sortir aquesta persona amb una careta nostra. I això és precisament allò que fan els perfils de cartró pedra: fer passejar una altra persona fent-se passar per ells. I, si bé no podem dir que això és fer trampes, sí que podem definir aquest comportament com quelcom fals. Aquest perfil no mostra la persona real, sino que esdevé una espècie de bot. I, sincerament, de què serveix seguir un bot? Som conscients que quan seguim aquests perfils en realitat estem seguint la persona que en genera els continguts i gestiona el compte?

És fàcil identificar un perfil de cartró pedra: foto tipus revista, post escrit en un to impersonal corporatiu (sovint els textos són un copywriting de l’àrea de comunicació o similar), hashtags evidents, zero generació de contingut de valor, molts tòpics i/o frases típiques. Acostumen a ser més aviat un exercici de marca personal mal entesa que una contribució a la xarxa perquè  mai no interactúen generosament donant likes o comentant altres post i només fan publicacions unidireccionals. Em pregunto què aporten realment a la xarxa aquest tipus de perfils. I, encara més, si a la xarxa es comporten així, em pregunto què aporten a les seves empreses.

Siguem realistes: és 100% lícit que no es vulgui sortir a passejar a la plaça del poble. Ningú no ens hi obliga. Es pot mirar la plaça des del balcó per a veure què està passant sense sortir i està perfecte. Però, de debò, no fem sortir una altra persona a passejar fent-se passar per nosaltres. Potser no és il.legal, però tampoc no és autèntic i, a aquestes alçades, la no-autenticitat ens hauria de resultar una ridiculesa. Sobretot si tenim en compte que el cartró pedra, com als programes de reformes, cau al primer cop de martell.

No Comments

Post a Comment

Uneix-te a la 
COMUNITAT SHAKER
Estaré encantada de mantenir-te al dia!
APUNTA'T
close-link