Passió vs Transacció

A casa som els orgullosos propietaris d’un vehicle de 17 anys del qual no diré la marca. És un model prou atemporal i ningú li fa els anys que té però, és clar, alguna xacra havia de tenir. Aquesta setmana va començar a fer unes estrebades estranyes i el vam portar al concessionari oficial. Allà ens varen rebre tal com marca la seva cerimònia d’atenció al client: van fer servir el nostre nom tres vegades durant el procés, van connectar el vehicle a un ordinador que detecta l’origen de l’avaria tal com marca el seu protocol i, passats dos dies, ens van tornar el cotxe amb un producte de la casa de regal i amb tres peces de més canviades (i cobrades, és clar) “per si de cas”. Tot just sortir del concessionari, vam veure que les estrebades continuaven i vam tornar al taller. La persona responsable va provar el vehicle amb nosaltres, va veure que efectivament el problema persistia, va tornar a connectar el cotxe a l’ordinador tal com marca el seu protocol i, segons l’oracle del software, el vehicle no tenia cap problema. El tècnic ens va dir que teníem dues opcions: o bé ells es posaven a investigar què podia tenir el cotxe, cosa que podia ser llarga i costosa perquè la màquina deia que el cotxe no tenia res i ells per tant no garantien que fos possible trobar el problema o, directament, donar de baixa el cotxe. A nosaltres, senzillament, ens va semblar al.lucinant que algú, obligat pel procediment, no estigués disposat a solucionar un problema d’un vehicle que ell mateix havia experimentat només pel fet que un ordinador no identifiqués l’avaria i a ell li representés sortir del guió. Quin tipus d’empresa pot estar provocant aquest comportament?

Soc filla de mecànic. El meu pare era un apassionat de la carburació. Tant, que era un veritable autodidacta. Per les seves mans passaven tant vehicles de competició (com els del pilot de rally dels 70 Antonio Zanini) com cotxes de superluxe (dels quals no en diré la marca) amb problemes molt concrets que ni els seus propis fabricants podien solucionar i ells mateixos contactaven el meu pare. En el seu petit taller del barri de Gràcia, a Barcelona, el meu pare passava les hores revisant els interiors d’aquelles màquines imponents, però també solucionant els problemes d’altres vehicles més quotidians amb la mateixa il.lusió i compromís. Vaig créixer veient el meu pare fer de la seva passió la seva professió i aquesta passió el va fer evolucionar més enllà dels automòbils. Sens dubte, és una de les lliçons de vida que vaig aprendre del meu pare i que, de manera inconscient, aplico en el meu dia a dia. És precisament per això que, quan trobo casos com el del concessionari on vam portar el nostre estimat cotxe de 17 anys, em topo amb la magnitud de la tragèdia d’una realitat que ens intenten imposar amb calçador: el de la intenció de transaccionalitzar de les professions, que deixa en un segon o tercer lloc el talent humà donant prioritat a allò que digui una màquina o un procediment.

Com a professora d’innovació, soc la primera fan de l’aparició de bots en el nostre entorn laboral, sobretot per a totes aquelles tasques dangerous, dull and dirty (perilloses, monòtones i brutes) on no cal malgastar el preciós talent humà. Tanmateix, no té cap sentit que els éssers humans ens emparem en allò que diu un protocol o una andròmina que hem creat nosaltres mateixos per a justificar el fet de no acceptar una feina que demana la nostra finesa i savoir faire i per la qual ens caldrà implicar-nos més. Dit d’una altra manera, la manera de treballa del concessionari provoca que jo no consideri la persona que ens va atendre com un especialista en mecànica (al menys no en el sentit en què ho era el meu pare), sinó com algú que ha après un protocol i que es dedica a replicar allò que diu un software. Evidentment, si els humans continuem prenent-nos  les nostres professions així (i sembla que les empreses estiguin fent-ne mèrits), naturalment un robot ocuparà el nostre lloc de feina. Al cap i a la fi, de què em serveix un professional que només aplica procediments i no passió a allò que fa? I de què em serveix una marca que s’estima més tenir protocols i enquestes abans que professionals que responen davant els clients tot fent servir el seu talent, en comptes d’aplicar check lists absurds d’un mistery shopper?

Per a que la perspectiva global canviï, hem d’aconseguir que el concepte “passió”, aplicat a la feina, es despulli de la pàtina de romanticisme carrincló que ha intentat atorgar-li la narrativa hater. Treballar amb passió no és quelcom només per a uns escollits, o per a il.luminats, ni tan sols una utopia. Treballar amb passió és just fer que el  teu talent natural estigui alineat amb l’activitat amb què et guanyes la vida. Que el teu talent vagi per davant d’allò que diu un procediment o un software. Necessitem que les empreses s’organitzin en aquesta línia i que nosaltres, les persones, estiguem disposats a deixar de considerar la feina com una mera transacció. La transacció porta a la desgana i la desgana ens fa abaixar els braços (i desfogar-nos a twitter). I això és la darrera cosa que necessitem fer si volem construir un món millor per als qui vindran darrere de nosaltres.

No Comments

Post a Comment

Uneix-te a la 
COMUNITAT SHAKER
Estaré encantada de mantenir-te al dia!
APUNTA'T
close-link