Fa unes setmanes estava fent temps en una cafeteria abans d’una de les meves sessions. Era mig matí d’un dia qualsevol i estava tot ben tranquil. Dos nois molt amables i dinàmics atenien al mostrador els clients que feien les seves comandes, gairebé totes per a emportar. Dins del local hi havia només tres taules ocupades (la meva n’era una). Un dels nois que atenien, tot aprofitant un moment on no hi havia clients, va venir a la sala a recollir safates i a desinfectar les taules que havien estat ocupades. “Però on vas, tan de pressa? Si sembles un ventilador!”, li va dir al noi en to burleta un senyor que estava assegut unes taules més enllà a la meva dreta. La frase em va fer desviar la mirada del meu ordinador i fixar-me en l’escena. El noi va somriure amablement al senyor a través de la seva mascareta mentre continuava eficientment amb la seva feina. El senyor, insistent, va continuar fent-se el graciós: “Però per què tanta velocitat? Ningú no t’ho agrairà. Tu ves al teu ritme, que et pagaran el mateix tant si vas de pressa com si vas a poc a poc”. El noi, de nou, va fer un gest amable més per compromís que per una altra cosa i va marxar cap a la cuina amb les safates mentre que el senyor, orgullós de sí mateix i del seu consell i tot creient-se amo de la veritat absoluta, va continuar amb el seu sandvitx i la seva cervesa sense alcohol. Vaig tornar a la meva pantalla tot pensant que ja havia arribat l’hora de deixar de riure les gracietes a la gent que defensa la llei del mínim esforç.
“Et pagaran el mateix” és una frase tremenda (pronunciada normalment per algú que es creu més llest/a que tu). Pretén treure’t tot el poder que tens com a individu de triar com dus a terme la teva feina i supedita el fet de treballar “bé” només a quan et veu “qui et paga”. Dit d’una altra manera i des d’una perspectiva d’anàlisi transaccional, redueix la persona que treballa al paper de nen i a qui paga li atorga el paper d’adult. Aquesta mentalitat només perpetua el model d’organització jeràrquica, on cal que hi hagi una persona “vigilant” la resta i on s’assumeix que, sense aquella persona, la resta no “rendiria” com cal. L’escriptora Toni Morrison compartia en aquest article magistral de The New Yorker una reflexió personal: no som la feina que fem, sino les persones que som. Així doncs, la història va de fer bé la feina per nosaltres mateixos, no per la persona que ens paga. La veritat és que aquesta afirmació em sembla l’empoderament màxim pel que fa a la cultura del treball. L’apologia de la mediocritat que representa el famós “et pagaran el mateix” implica que, per a que les coses surtin endavant, uns hauran de treballar el doble per a superar allò que no fan aquells que només treballaran “bé” quan “els vegin”. Si aprofundim en els comportaments, veurem que les persones que contribueixen tot donant el millor de sí mateixes ho fan des de qualsevol rol, tipus de feina o àrea d’expertise i el resultat de la seva feina és autèntic i amb propòsit. No només en un entorn organitzacional, sinó també en tot allò social. Al cap i a la fi, som les mateixes persones a totes dues vessants de la nostra vida.
És ben cert que fa més d’un segle que hem deixat enrere la primera revolució industrial i els seus raonaments. A aquestes alçades de la nostra història, no necessitem un gran germà a l’estil de George Orwell que ens estigui mirant. Així doncs, enterrem la frase “et pagaran el mateix” i celebrem la feina ben feta.
