A la meva filla de 4 anys li encanta visitar l’antic Museu de la Ciència (actual CosmoCaixa, però jo continuo utilitzant la nomenclatura la meva infantesa nostàlgicament). El seu experiment preferit és un gran cub de vidre amb una base de sorra que reprodueix el comportament dels fons marins en cas de moviments sísmics. Aquest experiment es diu “Incertesa”. En el panell explicatiu que hi ha al costat de l’experiment, s’explica que, a l’antiguitat, l’ésser humà estava exposat a un gran percentatge d’incertesa causada, sobretot, per factors externs (fenòmens mediambientals, malalties, etc.). Actualment, la incertesa que vivim està principalment provocada pel mateix ésser humà. Quan ho vaig llegir per primer cop, vaig sentir un calfred.
Pensant en clau organitzacional, la incertesa (“uncertainty” en anglès), és un dels quatre motors del famós entorn VUCA en què vivim (junt amb volatility, complexity i ambiguity). I, com a gran fan del VUCA que sóc, la meva primera percepció del concepte “incertesa” és sempre com quelcom positiu. En la meva visió optimista, puc definir-la com un estat d’expectació o d’emoció davant d’allò que és nou. Està vinculat amb un dels meus mantra preferits: el millor està per arribar. És el més semblant a la sensació d’obrir un regal o començar un viatge. La promesa que hi ha rere quelcom diferent.
Però he d’admetre, molt a contracor, que hi ha una altra lectura d’ “incertesa” que no és precisament la versió que contempla el concepte VUCA. És la inquietud que queda quan veus que a una empresa acomiaden un gran talent amb grans resultats perquè molestava a un ego. És la incògnita que genera veure una marca amb un gran producte però que no és capaç d’escoltar ni de connectar amb el client i vendre. És l’estupefacció que provoca el fet que un comitè de direcció compri un programa de transformació sense haver-se adonat que la operativa es va transformar sola fa un parell d’anys (però aquesta operativa queda molt lluny dels seus despatxos). És la preocupació de veure que hi ha empreses on la gent està més capficada a pensar a qui posa en còpia als seus mails i en quin ordre la posa per a no ferir sensibilitats que a fer que les coses passin.
Efectivament, això també és incertesa, però no té res de positiu ni de VUCA. És la incertesa que es genera quan hi ha accions inexplicables que no representen cap impacte productiu i que fan que l’espectador es vegi vulnerable i fràgil. I el seu causant, més que l’ésser humà, és l’EGO.
Si fem un cop d’ull a la història (és igual el grau d’antiguitat), veurem que els egos estan darrere els grans fracassos, no només empresarials, sinó també socials. I, just al contrari, rere els més grans èxits o fites hi ha hagut sempre un clar propòsit col.lectiu compartit. De manera que la clau per a passar de la incertesa com a inquietud a la incertesa com a emoció per allò que és nou potser rau en aquest punt: l’evolució de col.lectius gestionats per egos individualistes a comunitats empoderades conscients de la transcendència de la seva contribució. I, essent fidel al meu optimisme i fe en les persones habitual, sé que estem donant aquest pas. Perquè, en el fons, a tot ésser humà ens agrada més la percepció positiva d’ “incertesa” que la negativa.
