L’altre dia, tot preparant material per a una sessió d’storytelling, vaig tornar a veure uns capítols de Game of Thrones, una joia de la narrativa. A la història que relata la sèrie, les principals dinasties d’unes terres molt llunyanes viuen immerses en tot tipus de suspicàcies i de batalles sagnants per a aconseguir (o mantenir) el tron mentre que, a l’altra banda d’un mur colossal a l’extrem nord, hi està creixent quelcom inquietant i devastador. Per més que, a mesura que avança la història, hi ha veus que van avisant de l’amenaça, l’èpica de la lluita pel tron mata la claredat de l’evidència que quelcom terrible passarà si no es posa remei. L’argument de Game of Thrones presenta un paral.lelisme molt fàcil de traslladar al momentum que estan vivint un gran nombre d’organitzacions des de fa algun temps (fins i tot bastant abans del 2020): l’èpica elimina la claredat.
No m’interpreteu malament. Adoro l’èpica. Soc de lletres pures, vaig fer clàssiques a l’institut i em sabia de memòria paràgrafs de l’Odissea i la Ilíada, quintaessència d’aquest tipus de narrativa. Els dramàtics i intensos relats heroics captiven immediatament el cervell reptilià de l’audiència. L’èpica, de fet, és un gènere tan antic com el mateix art d’explicar històries, que és quelcom que, com molt bé explica en Yuval Noah Harari a Sàpiens, els éssers humans portem fent des de fa 70.000 anys. Administrada en dosis correctes, l’èpica alimenta la publicitat, el cinema, l’art, la literatura o la comunicació corporativa. L’únic (i terrible) problema de l’èpica és si se’n fa un ús abusiu, perquè la grandiloqüència i brillantor del relat subjuga tant el nostre cervell que ens fa perdre tota la claredat dels fets reals.
Actualment, hem perdut el control de l’èpica i està instal.lada en el nostre dia a dia. Per desgràcia, sovint ens deixa enlluernats sense poder veure allò que és evident i esdevé un element que aconsegueix justificar allò que la nostra lògica no justificaria.
Organitzacionalment parlant, l’èpica fa creure a una startup que la glòria és aixecar una quantitat de diners determinada a una ronda d’inversió, quan en realitat existeixen altres maneres de créixer sense caure al cant de sirenes que representa el mantra “scale up, scale up, scale up”. La suposada glòria d’aixecar diners deixa cecs a l’evidència que, sovint, aconseguir una inversió i expandir-se no significarà prosperar o que el negoci sigui sostenible. De fet, pot arribar a representar el principi de la fi: moltes vegades, quan les startup reben la inversió, es llancen a créixer de manera impulsiva tot oblidant la seva proposta de valor inicial. I, quan això passa, comença el compte enrere.
En el cas de les empreses grans, l’èpica corporate les fa creure que la realitat d’una organització és la que determinen els seus organigrames, les seves estructures, les seves reunions, els seus comptes de resultats i els reportatges que les premses especialitzades de torn poden arribar a escriure sobre ella. Si s’arriba a sucumbir a aquesta èpica, l’organització esdevé una espècie de centrifugadora on tots els seus elements giren acceleradament i sense arribar a un lloc concret, tot mirant el melic de l’empresa, com si fos l’única realitat possible. L’èpica manté la centrifugadora en funcionament i impedeix que l’organització vegi què hi ha més enllà d’aquelles voltes que està donant. Quan, allà fora, hi apareix algun element que fa canviar l’escenari, es trobarà l’organització fent voltes com una baldufa. Passarà un temps fins que arribi a adonar-se de la situació real i pugui calibrar amb claredat l’abast de la nova situació. I pot ser que llavors ja sigui massa tard.
A tots els aspectes, doncs, l’èpica pot crear relats delirants que arribin a justificar decisions absurdes que, si apliquéssim la lògica, veuríem que no tenen cap tipus de sentit. Sense anar més lluny, fa uns dies em vaig assabentar d’uns premis que, per a postular-se, calia pagar. El seu relat està tan ben muntat i desperta emocions tan bàsiques que cada any s’hi apunten centenars de persones candidates (previ pagament per la candidatura, és clar) i ho expliquen orgulloses a les xarxes. Aquesta és la magnitud de la tragèdia.
Així doncs, és el moment de plantejar-nos, com a éssers humans que habitem el món del segle XXI i amb més accés que mai a fonts de coneixement, què ens aporta realment que el nostre cervell reptilià sigui un esclau etern de l’èpica. Tant de bo el pensament crític ens ajudi a fer-la servir per a gaudir-la amb claredat, no per a sucumbir-hi.
