The 100-year life. Linda Gratton & Andrew Scott. Viure la vida com una successió de tres etapes (educació, feina i jubilació) correspon a un model que encaixava amb l’esperança de vida de mitjan segle XX (i que generacionalment correspon als baby boomers). Però en una època on els avenços científics assenyalen que els nascuts a partir del 2007 a països com França o Itàlia viuran 104 anys, la configuració d’allò que actualment considerem la vida d’un individu canvia completament. El nou entorn està marcat per l’aparició de noves etapes vitals, transicions contínues, una manera diferent d’utilitzar el nostre temps, complexitat generacional, noves maneres de relacionar-se a la feina i a casa i, evidentment, un canvi de paradigma laboral. Les àrees d’HR tradicionals tenen estructurats els seus programes tot basant-se en les tres etapes vitals que comentàvem al principi. I el mateix passa amb les polítiques socials dels governs. Però és obvi que, els nascuts després del 85, enfoquen les seves vides d’una manera més coherent amb el nou codi i que, aquells qui estem entre ells i els baby boomers (és a dir, la generació X), estem incòmodes mantenint un status quo heretat. Com indiquen els autors (tots dos professors a la London Business School): “A les empreses els agrada el conformisme. I els sistemes simples i previsibles són fàcils d’implementar i de mantenir (…). Però la necessitat de l’individu de tenir més flexibilitat i opcions provocarà el col.lapse a les organitzacions obsessionades per tot allò que és sistemàtic i previsible”.
The 100-year life m’ha resultat tan inspirador com les obres de Laloux o Bauman. És impossible quedar-se indiferent després de llegir-lo.
