Hi ha empreses d’èxit que, de cop, deixen de ser-ho. Un dia, tot d’una, la premsa ja no parla d’elles amb el mateix entusiasme. Els resultats, si bé no són dolents, no llueixen com fa un temps. Tot i que la seva reputació continua essent bona pel mainstream, el seu codi ja no té el to fresc i game changer que va tenir. Les persones que hi treballen pensen que la seva empresa és de les millors, però es passen el dia queixant-se. Els de la meva generació es mataven per treballar-hi, però avui són un entorn jeràrquic més que no atrau talent diferenciador … Què està passant?
La història d’aquestes empreses és la mateixa que la de tantes organitzacions grans que varen començar essent petites, amb un propòsit i un nucli dur de persones que, en el seu moment, van creure en la idea a partir de la qual va néixer l’empresa. Amb totes les ganes del món per fer que les coses passessin, les persones van abraçar la idea. Tots feien de tot, sense pensar en organigrames. I l’empresa va començar a tenir els seus resultats. Noves persones amb la mateixa il.lusió se sumaven al projecte. I així, l’empresa, o, més ben dit, les persones que la formaven, van anar marcant fites i escrivint noves regles en el seu mercat. I així van anar passant els anys. Però un dia, sense saber com, l’empresa es va despertar i no es podia moure. Estava més centrada en processos, nivells i KPIs enfocats a inversors que en les persones que l’havien fet créixer. No se sap com ni per qué, les persones havien esdevingut una simple commodity. I el no-talent va començar a instal.lar-se a la organització. L’empresa és molt gran, enorme. Al principi, la seva inèrcia ho tapa tot. Però, a un entorn VUCA on tot és exponencial (fins i tot la velocitat en què passen les coses), aquesta inèrcia evoluciona a deriva abans d’adonar-se’n. Res no podrà aturar allò que és inexorable: per més que es jugui amb la P&L i es vulguin activar noves palanques d’estalvi, l’empresa d’èxit s’està convertint en una empresa més. Comença el compte enrere, potser no cap a la seva desaparició, però sí cap a l’expulsió de l’Olimp de les megamarques, amb totes les pèrdues que representa.
I així passem d’una empresa brillant a una empresa més. Apostar pel no-talent i creure que les coses continuaran passant sense el geni de les persones adeqüades és d’una arrogància empresarial extrema. Perquè ni l’accionista més agut ni el procés més ambiciós implementat per una de les prestigioses Big 4 poden salvar de la mediocritat una empresa que, en el seu moment, va decidir tractar les persones com una commodity.
