Arribar

Corria l’any 98, jo treballava a Mango i m’acabaven de promocionar a la posició d’International Trainer. Als meus 24 anys, res no em feia més il.lusió que agafar les maletes (això no ha canviat gens 20 anys després) i viatjar cada setmana per Europa i Àsia per a formar els equips de botiga en un dels moments d’efervescència màxima d’obertures. En Nahman Andic, llavors Director General de la marca, em va donar un dels millors consells professionals que he rebut: “Emma, quan facis un curs, no t’has d’obssessionar a dir tot allò que has de dir a cada diapositiva. El més important és arribar a la gent”. Què poc s’imagina en Nahman la de vegades que recordo aquesta anècdota i com de sovint he donat jo mateixa aquest consell.

Si bé avui el fet d’impartir o dinamitzar grups és només un 20% de la meva activitat, continuo llançant-me amb la mateixa empenta que als 24. “Dosifica la teva energia”, em deia tot just començava persones més expertes que jo. Mai no els vaig fer cas. Avui, la idea d’”arribar” continua allà, al meu subconscient, i lliurar-me sense reserves a qui ve a una sessió em sembla el mínim que puc fer per algú que està disposat a deixar les seves coses en standby per a venir a passar unes hores escoltant-me. M’interessen realment les persones que vénen a una sessió meva: com es diuen, què fan, què han vingut a buscar, … Perquè només coneixent-les podré adaptar el meu discurs a elles (mai no he fet dos cursos o conferències iguals, encara que tinguin el mateix nom. M’avorreix solemnement repetir continguts com un autòmata. A més a més, ja existeix youtube per a veure continguts repetidament) i aconseguir el cobejat “arribar”.

És ben cert que hi ha grups màgics. Són sessions on, per alineació dels astres (o per algú savi que combina molt bé els assistents) conflueixen a l’audiència perfils, carismes, talents únics. El flow que es genera a la sessió és increïble (i fins i tot addictiu per a un dinamitzador). Quan arriba el moment de tancar, els participants han esdevingut pràcticament algú de la teva família i quasi vas a sopar amb ells (bé, de vegades VAS a sopar amb ells). I hi ha grups on, just al contrari, notes que qui ve no ho fa de motu propi o perceps una energia molt baixa a la sala. Allà només em falta treure el trapezi, perquè faig tots els malabarismes possibles (de contingut, dialèctics, oratoris o tot allò que em permeti el llenguatge no verbal) per a fer un shake al públic i trencar la nebulosa per a poder, finalment, arribar (no negaré que els moments d’oradora-acròbata tenen també el seu encant).

I aquesta és la gran lliçó que aprenen tots aquells qui, d’una manera o una altra, ens posem davant d’un públic per a compartir el nostre relat (ja sigui un curs, una conferència, una taula rodona o un panell). Arribar no és una qüestió de dir sempre els mateixos acudits o de provocar gratuïtament l’audiència (una cosa és disrupció i, una altra, mala educació). Tampoc no és repetir continguts com si t’haguessis après una lliçó. Per a arribar, necessitem adonar-nos que l’estrella de la sala no és la persona que parla, sinó la persona que t’ha vingut a veure. Arribar és una cura d’humilitat.

Sense comentaris

Publica un comentari

Uneix-te a la 
COMUNITAT SHAKER
Estaré encantada de mantenir-te al dia!
APUNTA'T
close-link