Poder, afiliació o fita

Sóc una emprenedora afortunada perquè tots els meus mesos són molt intensos (toco fusta), però juliol ho ha estat molt més, ple de projectes last minute. La majoria han estat clients nous que volien marxar de vacances amb una proposta presentada a direcció per a començar el setembre. I conèixer tantes organitzacions noves en un període tan curt de temps m’ha fet reflexionar.

És molt curiosa la manera com comences una relació amb una empresa, independentment de la seva mida o sector. El context en què rebo una petició de projecte (més enllà de la urgència, que jo vinc del fast fashion i estic molt acostumada que tot sigui per abans-d’ahir) em dóna molta informació sobre l’ADN real de la organització, el tipus de persones amb qui col.laboraré, el to que tindrà el projecte i, sobretot, quin és el seu propòsit de debò (i això em pot portar a acceptar o no un client o un projecte). I sempre penso quina raó tenia en McClelland amb la seva teoria de les motivacions humanes.

Hi ha peticions de projectes que es desenvolupen sobre una base de poder. Hi ha un aire solemne en el to, partners múltiples emeten la seva opinió, “cal escalar la proposta” i l’objectiu del projecte és “declinar un missatge” (la qual cosa ja porta implícit un concepte “dalt i baix”). Tot i que ningú qüestiona l’expertise, sí és cert que tothom vol saber en detall què es dirà i com. La informació que es facilita per a dissenyar la proposta està calibrada i mesurada. I el nom del projecte, sovint, és molt més determinant que l’impacte que el projecte tindrà a posteriori (no em malinterpreteu: sóc una gran fan del naming. Però encara sóc més fan que els productes es consolidin i que la organització els pugui mantenir sense mi un cop finalitzat el projecte).

Altres peticions tenen un marcat caràcter afiliatiu. Són, simplement, per a que la gent es conegui millor o per a que s’ho passin bé en una trobada d’empresa. Fins i tot es poden considerar una recompensa. Per a que reforcin lligams sense cap altra intenció. Aquí ningú pregunta massa sobre la metodologia o sobre allò que s’explicarà. El més important és passar-ho bé i, si s’aprèn alguna cosa, molt millor.

Els meus projectes preferits són aquells que tenen una fita. Qui em demana la proposta té una necessitat la solució de la qual està vinculada a una metodologia o expertise que ells, com a organització, no tenen, però que intueixen que els cal aprendre per a fer que les coses passin. Demanen reunir-nos per a explicar-me en persona amb tot luxe de detalls la situació i el punt de partida. T’obren les portes de la organització per a que puguis conèixer les persones que comparteixen amb tota transparència els seus punts de vista per a que puguis proposar un projecte realment a mida. La voluntat de construir i assolir una fita de manera sostenible està present des del primer contacte amb el client. I aquests projectes són màgics. L’únic risc és que, de vegades, quan estic en ple projecte, puc arribar a oblidar que sóc una col.laboradora externa i m’he de repetir: “No són els meus companys, són els meus clients”. Però bé, suposo que és la part corporate que continuo portant dins. Un risc assumible.

No Comments

Post a Comment

Uneix-te a la 
COMUNITAT SHAKER
Estaré encantada de mantenir-te al dia!
APUNTA'T
close-link