La simplicitat és la màxima sofisticació

A aquestes alçades, suposo que tots hem tingut o tenim una relació sentimental (romàntica o simplement d’amistat). Serem més o menys bons en la matèria, però tots sabem les bases per a construir i mantenir (o no) una relació. Imagineu-vos asseure un cop l’any amb la vostra parella amb un formulari i tenir una conversa tipus: “Ui, aquest any la teva orientació a l’èxit com a parella ha baixat del 4 al 3 pel que fa a l’any passat” o “Felicitats! Aquest any has compartit tasques un 4.7% més que l’any passat, és a dir, un 1% més d’allò que havíem planejat. Has aconseguit el regal que m’havies demanat!”. I, acabada la conversa, ompliu el formulari, escriviu els objectius de l’any que ve, el signeu i, passats 365 dies, recupereu el document i repetiu l’escena. Si, vist així, sembla absurd, per què insistim a mantenir aquest ritual amb les nostres relacions a la feina?
Som éssers humans tant a la nostra vessant privada com professional. Construïm les nostres relacions de la mateixa manera a tots dos àmbits: mitjançant gestos quotidians, compartint vivències, unint-nos en l’adversitat i resolent diferències. Així doncs, crear relacions és quelcom natural i humà que fem instintivament gràcies a la programació ancestral del nostre ADN. A partir de quin moment vam pensar que la construcció d’una relació seria millor amb un formulari esbiaixat i unes mètriques (subjectives i esbiaixades també en la seva majoria) pel mig?

Crear una relació que permet desenvolupar el talent d’un equip no té res a veure amb un formulari ni amb un procés. Té a veure amb establir un fort vincle de confiança i acompanyament de la manera més humana i natural possible. De la mateixa manera que no puntuem l’amor o l’amistat del 0 al 5, no podem fer-ho amb el talent o la manera com aquest talent es manifesta a les persones.

Siguem sincers i admetem-ho. No hi ha en essència res de cartesià quan es construeix una relació. Així doncs, tot intent d’introduir paràmetres que regeixin racionalment una relació tindrà un resultat poc natural i difícil d’abraçar per part de l’usuari final.

Pensem per exemple en els famosos formularis d’avaluació i els seus indicadors. No hi ha eina més difícil d’implementar ni que desgasti més els equips de recursos humans. Però, per més bona intenció que hi ha en el moment de crear-lo, aquest producte està a les antípodes del seu objectiu perquè el gap amb l’usuari final (les persones que gestionen equips) és insalvable. Està escrit en un llenguatge que el receptor no fa seu (per més cursos que faci), acostuma a ser en un suport que obliga l’usuari a deixar de banda la seva operativa diària i, al damunt de tot això, l’obliguem a mesurar quelcom impossible de mesurar numèricament (i ja ni parlo de quan l’avaluació va lligada a objectius i salaris). No cal “repensar” l’eina. Cal tenir el valor de deixar de fer servir quelcom que mai no ha connectat amb el seu client.

La qüestió és: per què ens entossudim a fer complex i transaccional quelcom que és instintiu i humà? Per què no podem donar als managers un full en blanc i un llapis (o el mateix en versió digital) i que construeixin i dirigeixin a la seva manera i amb la màxima humanitat possible la seva relació amb el talent de l’equip? Segurament faríem del desenvolupament quelcom molt més sexy i no hauríem de malgastar temps, diners i energies empenyent eines que no convencen ningú. Com deia el gran Leonardo da Vinci fa segles: la simplicitat és la màxima sofisticació.

Sense comentaris

Publica un comentari

Uneix-te a la 
COMUNITAT SHAKER
Estaré encantada de mantenir-te al dia!
APUNTA'T
close-link