Cada cop que visito una empresa i em presenten el seu organigrama em fa recordar una companya que vaig tenir a una de les meves etapes corporate. Ella era la responsable de serveis centrals i era habitual veure-la, cada tres setmanes més o menys, canviar fotos i noms d’aquí a allà … Fer quadrar l’organigrama cada cop que al director se li acudia fer un canvi podia representar un dia de feina. Una pèrdua de temps.
Les empreses, quan comencen, no semblen gaire preocupades per si tenen o no un organigrama. Neixen i el seu focus principal és fer que les coses passin i assolir resultats. Però arriba un dia on decideixen que cal “posar ordre” i, ja sigui internament o amb l’ajut d’algú extern, creen un organigrama copiat d’un model organitzacional del segle XX. El tradicional. El d’arbre. I és quan comencen els problemes.
Em pregunto per què, quan arriba el moment de dibuixar el seu organigrama, les empreses pensen en allò que “cal” que siguin i no en allò que SÓN realment. Per què insisteixen a entaforar-se dins un model preconcebut i no en creen un d’alineat amb la seva essència real. Les organitzacions (com a part de la societat que són) estan formades per persones. Així doncs, parlem d’un entorn orgànic, no d’un engranatge mecànic que es manté inalterable amb el pas dels anys. És una mica naïf pensar que els problemes operacionals, tàctics o estratègics d’una empresa se solucionen mitjançant un organigrama amb noms dins d’uns rectangles i línees rectes traçant els nivells de reporting.
Quan arribo a una nova organització i penso amb qui treballaré per a fer que les coses passin, em resulta molt més útil fixar-me en el seu organicgrama i integrar-m’hi. L’organicgrama el mapa relacional de l’empresa i es percep de seguida en els espais comuns: menjador, màquines de cafè, passadissos, … És allà on es veu la interacció humana, que no es pot obviar quan necessites que un projecte s’executi de manera ràpida i eficient.
Perquè en realitat les persones no ens relacionem de manera quadriculada. Ens relacionem en cercles. Així doncs, potser caldria que comencéssim a oblidar-nos dels organigrames rígids heretats dels 90 i féssim un cop d’ull a les propostes holocràtiques que dibuixa en Brian Robertson (equips organitzats en cercles d’expertise). Perquè no vivim dins d’una quadrícula. De manera que no perdem el temps intentant la quadratura del cercle.
