És increïble que a aquestes alçades encara hi hagi perfils suposadament experts en creativitat i innovació entossudits a embolcallar tots dos conceptes amb un aire de misticisme i misteri, com si fossin habilitats inassolibles o només aptes per a uns quants escollits que dominin unes determinades metodologies. Res més lluny de la realitat: la creativitat és un talent inherent a l’ésser humà, està al nostre ADN. Tanmateix, si bé tots hem nascut creatius, la majoria de nosaltres som hereus d’un sistema educatiu del segle XX on, generalment, no s’ha donat prioritat a fer-nos entendre què és la creativitat, com fer-la fluir i com tangibilitzar-la. A la pregunta “quina nota et poses en creativitat?”, un gran nombre de persones es defineixen com poc o gens creatives, però això només correspon a una parametrització equivocada causada per una determinada narrativa del segle passat (que malauradament encara s’arrossega avui). L’aspecte positiu de tot plegat és que sempre estem a temps d’identificar, cultivar i gaudir del nostre perfil creatiu i, per a fer-ho, us asseguro que no cal fer servir teories complicades ni cap certificat. M’explicaré.
Cada crisi implica el naixement d’un nou model i la consegüent alça dels conceptes “creativitat” i “innovació” i aquest cop no és diferent. En un moment com el que estem vivint, on necessitem més que mai trobar noves respostes i noves maneres de fer-ho gairebé tot (des de treballar fins a relacionar-nos no només amb la resta, sinó també amb nosaltres mateixos), treure la creativitat d’allà on la tenim amagada (però latent) és quelcom imperatiu per a aconseguir avançar cap a la següent pantalla de manera més frugal, eficaç i sostenible. Per a que això passi, és imprescindible acostar el concepte “creativitat” a les persones en comptes d’entossudir-nos a fer que sembli quelcom aspiracional. Demostrar el seu aspecte quotidià, operatiu, accessible. Ficar a un calaix les paraules ampul·loses o massa acadèmiques, que no fan res més que atemorir la gent que, quan escolta conceptes com “incremental”, “accel.leradora”, “moonshots” i similars és més lògic que pensin: “això de la innovació i la creativitat no és per a mi”.
Que l’ésser humà és, en essència, creatiu, és quelcom incontestable. Només cal veure què vam fer a partir del segon dia de confinament (després de comprar paper higiènic): vam començar a fer pa, a cuinar, a inventar-nos com fer esport, a fer manualitats, a veure com podíem jugar al bingo amb els veïns, a pensar quina excusa trobàvem per a sortir al carrer, a fer memes, a escriure, … Cadascú va manifestar la creativitat a la seva manera. Al final, com més alineats estiguem amb les nostres intel.ligències (així, en plural), més fàcil ens serà fluir amb el nostre jo creatiu. En Howard Gardner ho va explicar ben clar el 1983 a la seva famosa obra “Frames of Mind”. No hi ha una única intel.ligència humana que mesurem amb una xifra i qui té la xifra més alta guanya sobre la resta. La intel.ligència humana és molt més diversa que una simple xifra. De fet, hi ha vuit intel.ligències diferents: la naturalista, la interpersonal, la lògico-matemàtica, l’espaial, la intrapersonal, la musical, la kinestèsica i la lingüística. Hi ha fins i tot versions on es parla l’una novena intel.ligència: l’existencial. Tot ésser humà en té una o diverses, d’aquestes intel.ligències, que determinen directament quin tipus de talents naturals tenim cadascú (perquè tots tenim talents, som humans). Com més alineats estiguem amb les nostres intel.ligències, doncs, més fàcil ens serà fluir, ésser creatius i innovar en aspectes lligats a les intel.ligències que tenim “de fàbrica”.
Així doncs, l’autoconeixement és la base per a reconèixer els nostres talents i, a partir d’aquell moment, és quan desencadenem el nostre jo creatiu, el de les idees brillants, el que veu noves possibilitats, nous camins, nous horitzons. Siguis qui siguis, sigui quina sigui la teva feina o activitat. Només així els éssers humans podem avançar, prosperar i crear nous entorns, adaptats a la situació que vivim.
En aquests temps intensos, la creativitat ha de ser quelcom extraordinàriament quotidià en comptes de dramàticament aspiracional. Trenquem els mites i llegendes que hi ha al voltant d’uns conceptes que són de tothom, si us plau.
