La setmana passada va tancar per reformes l’hotel que, durant el darrer any i mig, ha estat com casa meva a Madrid (i ara on trobaré un lloc igual?). A la meva darrera nit allotjada allà, quan vaig arribar a la meva habitació, l’equip de recepció m’havia deixat un ram de roses de te a la tauleta de nit, amb una nota personalitzada d’agraïment per la meva fidelitat setmana rere setmana. Em va semblar un gest d’agraïment tan autèntic i humà que se’m va fer un nus a la gola i vaig baixar a abraçar la recepcionista que feia el torn de nit. I ara compto els mesos que falten fins que el meu hotel torni a obrir.
La gratitud és un dels sentiments més poderosos i inspiradors que hi ha. A la majoria de persones que conec (tret de poc honroses excepcions), crea compromís i les ganes de correspondre d’alguna manera que faci sentir bé l’altra persona. La gratitud i el reconeixement ens fan redescobrir una manera verdaderament humana de relacionar-nos en positiu que ens inspira, ens energitza i, sens dubte, amplifica les nostres accions i els seus resultats.
El fet que encara trobem que els gests de gratitud sincera són quelcom sorprenent significa que encara tenim un llarg camí a fer pel que fa a l’acceptació i l’adquisició de sentiments positius a la nostra vida quotidiana. Aquest fet no és cap trivialitat. Com a humans, en una etapa de la història recent, ens hem apoltronat en un model d’asèpsia emocional que ha provocat, entre moltes altres coses, que, a determinats entorns empresarials, una persona somrient i amable es pot arribar a considerar “fluixa” o “poc professional”. Aquest tipus d’empreses acostumen a estar ancorades en un feixuc model command & control del segle XX, amb tots els desavantatges que aquest model representa en el món actual. El principal de tots és, sens dubte, la dramàtica dificultat per a atraure i retenir talent (malgrat que moltes ofereixen paquets salarials -no de beneficis- aparentment interessants). Estic convençuda que la manca de talent acabarà matant en el mig termini aquestes empreses que intenten prescindir de la millor capacitat dels humans: la de generar i potenciar sentiments positius.
Què passaria si una organització basés les seves eines i standards vinculats a la relació amb els seus clients interns i externs en la gratitud i el reconeixement? Des d’un agraïment sincer a la persona que confia en el teu producte fins a eines de desenvolupament (i fins i tot de compensació) basades en el reconeixement més allà de les mètriques. Quin efecte tindria a la psique col.lectiva de la organització i el seu impacte a la societat? Segurament, seria quelcom semblant allò que jo vaig sentir quan vaig veure aquelles roses a la tauleta de nit de la meva habitació al meu hotel de Madrid.
