Power to the people

De tots els vinils del meu pare, potser el que vaig escoltar més cops durant la meva infantesa i adol.lescència va ser l’LP “Imagine” de John Lennon. El track per excel.lència, el que dóna nom a l’àlbum, era la meva cançó més escoltada, però la resta dels títols estan gravats al meu cervell i, de tant en tant, apareixen amb força per un motiu o un altre. “Power to the People”, amb una lletra que és tot un call to action (fer click aquí) i que, malgrat ser del 1970, continua essent de total actualitat, no em surt del cap des de fa diverses setmanes.

En el panorama actual, veiem que s’estan emprenent accions de gran rellevància des de la societat civil. Totes parteixen d’un impuls generat per un core value universal que sorgeix d’un estímul cerebral comú a tot individu (perquè tots els cervells humans tenen la mateixa estructura neurològica). Tot core value, en sí mateix, és unànime: per exemple, ningú no vol que ningú de la seva espècie es mori o ningú no vol que el lloc on un mateix viu es destrueixi.. Fins que algú crea un storytelling que justifica el contrari i, en funció de com en sigui, de convincent (o de com n’estigui de disposat l’altre de deixar-se convèncer), es creen versions i bàndols i el poder d’allò que és unànime queda dissolt.

Però ni l’storytelling més el.laborat por aturar un instint humà que tot status quo dominant intenta fer callar: les ganes de canvi. De la mateixa manera que, com deia Heràclit, no es passa dues vegades pel mateix riu perquè ni l’home és el mateix ni l’aigua és igual, el canvi (base de l’evolució) s’obre sempre camí al final (tot i que al nostre basic cervell reptilià li agradin els escenaris coneguts). El canvi no és una estratègia, és una acció. Tota acció de canvi implica plantar cara i perdre la por al poder que representa el model anterior. I segurament l’ésser humà necessita un parell de generacions per a que no existeixi storytelling capaç de contenir allò que és unànime. Ho acceptem o no, tots tenim un cert respecte cap a la nostra generació anterior (la dels nostres pares i fins i tot avis) que acaba fent que el canvi sigui més lent o més lleu.

En el món de les organitzacions ho veiem molt clarament. Si bé la generació X (nascuts entre el s 70 i 80, per a fer-ho curt) va “modernitzar” l’estructura estrictament piramidal tot introduint elements com la comunicació interna per a començar a trencar els departaments aïllats, els membres d’aquesta generació continuen mantenint la fe que el canvi i la transformació estan a mans dels seus comitès de direcció. Tanmateix, les generacions següents perceben els comitès de direcció com un grup generacional desfasat i allunyat del món real, del nou món. Simplement, les generacions Y i Z ignoren les cúpules i decideixen si l’empresa és sexy o no per a treballar-hi, tot determinant d’aquesta manera implacable la supervivència de la companyia. La gran llosa de les organitzacions amb estratègies més obsoletes és el combo format per la rotació, la destalentització i la no contribució de les persones que hi treballen. “Ja no sabem què inventar-nos per a atraure els joves”, em diuen. No cal inventar res, només preguntar els joves directament.

Així doncs, una de les principals claus del canvi de paradigma rau a l’acció d’escollir i decidir per un mateix, que és un comportament adquirit per cada cop més persones de totes les generacions. Les marques ja no poden imposar els seus productes ni les empreses el seu model de gestió perquè, simplement, ja no estem al segle XX. Curiosament, aquest canvi està passat d’una manera totalment aliena i incontrolable per part dels qui fins ara ho havien manegat tot i veuen bocabadats com el model command&control s’enfonsa. I així anirà passant, pels segles dels segles. Power to the people.

Sense comentaris

Publica un comentari

Uneix-te a la 
COMUNITAT SHAKER
Estaré encantada de mantenir-te al dia!
APUNTA'T
close-link