7 minuts amb l’Andrea Vilallonga

Em vaig trobar per primer cop l’Andrea tot sortint d’un avió a Sevilla el setembre del 2018. Totes dues érem speakers a la mateixa conferència. Ens vam asseure al costat a l’autocar que ens portava a l’hotel i, quan vam arribar, tothom es pensava que érem amigues de tota la vida 🙂

L’Andrea Vilallonga és experta en comunicació i en el paper poderós que té la imatge a tot procés comunicatiu. És una dona prolífica a qui no se li resisteix cap format: des de TEDx Talks fins a la TV (on va participar al programa OT com a professora de protocol), des del seu llibre (i mètode) #MÍRATE fins al rol com a docent a la seva pròpia escola, tot passant per múltiples conferències i formacions in-company. Veure-la en acció és tot un espectacle. Em fascina com una persona tan experta a la seva matèria és capaç de transmetre-la amb tanta naturalitat.

1. La imatge va de fora cap a dins o de dins cap a fora?
La imatge es pot considerar bidireccional. Afecta en tots dos sentits i també està relacionada amb qui et veu. Si sé qui sóc, què vull semblar, les meves capacitats i com sóc i això no es reflecteix a l’exterior, no servirà de res. De manera que, des de dins, he de treballar l’exterior per a que mostri la imatge que jo vull que es percebi o la que jo crec que sóc. Si fem aquesta feina ens sentim millor en el nostre interior. El fet de treballar la nostra imatge externa pot fer que els altres (i jo mateix quan em miro al mirall) reaccionin de tal manera que faci augmentar la meva autoestima i, per tant, el meu nivell d’influència.

2. Quina diferència hi ha entre “ser” i “veure”?
Moltes vegades “som” i no semblem allò que som, d’aquí molts gaps de comunicació que tenim amb la resta. És important entendre què és allò que veuen la resta per a poder decidir quin missatge volem transmetre. La ment confon el “veure” amb el “ser”. Quan els altres ens veuen, ja han decidit com som només pel nostre aspecte, com anem vestits, com ens movem … Sense preguntar-nos si estem o no d’acord. Si no coincideix amb la realitat de qui ets, tenim un problema de comunicació.

3. Per què creus que no ens han educat per a mirar-nos?
Per una qüestió de moral i de religió. Sempre s’ha considerat que mirar-se al mirall era de persona narcisista o vanitosa. Tradicionalment, el fet d’ocupar-se d’un mateix s’ha vist com un acte egoista. Cuidar-se i estimar-se un mateix s’ha venut com a quelcom negatiu. En els darrers anys, amb l’arribada del concepte de creixement personal, som molt més oberts amb aquest tema. Saber qui som és important per a viure bé i ser més feliços. Abans, la felicitat significava que no t’estaves sacrificant prou, per tant no mereixies l’èxit ni aconseguir res de positiu. Avui ja no es funciona igual, tret per la imatge. La gent que es mira o a qui li agrada treballar la seva imatge encara se’ls considera superficials, en comptes de considerar que la imatge que tenim és allò que som: el nostre cos, les decisions que prenem quan ens comuniquem amb la resta. No té res a veure amb la vanitat, sinó amb el reconeixement d’un mateix i el creixement personal. Si no sé què semblo, no sabré qui sóc.

4. Fins quin punt l’acceptació de la nostra imatge és essencial per a aconseguir una comunicació eficaç i autèntica?
És clau. Som molt conscients d’allò que diem, però no d’allò que la resta veu. Tothom s’ha gravat alguna vegada en vídeo, però normalment no ens reconeixem. El fet de no reconèixer la nostra veu, el nostre moviment, el nostre cos … No ens ajuda a dominar la nostra comunicació amb la resta. És com si dominéssim el contingut però no el continent, que és allò que, en realitat, donarà emoció i credibilitat al missatge. L’acceptació del nostre cos augmenta la nostra credibilitat perquè quan parlem som conscients de la globalitat del missatge que estem transmetent.

5. Per què ens costa tant ser assertius o acceptar un compliment?
L’assertivitat té a veure amb la generositat i amb la tolerància personal d’acceptar que la resta no pensa com nosaltres. Això no significa que tinguin o no raó. Simplement, és una perspectiva diferent. Ens costa per la inseguretat que tenim tots. Per això a Espanya s’interromp sense parar, perquè volem que se’ns senti per a que l’altre no ens pugui contradir. En aquest món hi caben totes les opinions. Que la nostre opinió no coincideixi amb la d’una altra persona no vol dir que la nostra no sigui vàlida.

Pel que fa a per què ens costa acceptar un compliment, és perquè sentim que tot allò positiu que ens passa ho hem de justificar. No ens mereixem res de bo si abans no hem patit per a aconseguir-ho. És una manera molt antiga de pensar, molt marcada per les creences religioses més tradicionals. El mateix passa si algú et diu que tens molt bon aspecte. Ens justifiquem constantment en comptes d’acceptar que sí que ens mereixem tenir bon aspecte, que sí que podem ser feliços, que sí que podem tenir un bon dia sense haver de demanar perdó a ningú. Tenim una espècie de por al fet que, si algú ens diu alguna cosa bona, hem de pagar-ne el preu, i això no és cert.

6. Què vol dir “netejar la mirada”?
Vol dir enfocar-nos en allò que és positiu. Podem començar per nosaltres mateixos i, davant del mirall, centrar-nos en les parts del nostre cos que ens agraden en comptes de fixar-nos en les que no. És un exercici que requereix voluntat i persistència. D’aquesta manera, aprenem a treure’ns partit i a agradar-nos. La mirada estarà redirigida cap a on realment hem de mirar. Això també ho podem fer servir amb els nostres talents. Dediquem molt de temps i d’esforç en millorar on no som excel.lents en comptes de centrar-nos a potenciar allò on destaquem, que és normalment allò que fem fàcilment i que, a més a més, ens agrada fer. No significa que deixem de banda allò que no fem bé. Senzillament, hem de dedicar-li un percentatge menor del nostre temps.

Moltíssimes gràcies per inspirar-nos, Andrea!

Sense comentaris

Publica un comentari

Uneix-te a la 
COMUNITAT SHAKER
Estaré encantada de mantenir-te al dia!
APUNTA'T
close-link